Canigó

El buidatge de la revista de Canigó (1954-1983) concentra el gruix d’articles en els anys 1972-1974, és a dir, des que la direcció passa a mans d’Isabel-Clara Simó i fins que la redacció es trasllada de l’Empordà a Barcelona el 1975. Durant aquest període la revista observa un interès creixent per la literatura catalana. Per aquells autors consolidats, com Manuel de Pedrolo o Llorenç Villalonga, però també per aquells emergents, com Terenci Moix, Montserrat Roig o Oriol Pi de Cabanyes. Tots ells, joves i veterans, hi apareixen entrevistats. També s’observa un gran interès pel cinema i en concret el de gènere, amb ressenyes de Hitchcock, Fahrenheit 451 o la nouvelle vague. També veiem un interès per la literatura de gènere, la de ciència-ficció, però sobretot la negra i policíaca, amb ressenyes de Maria Àngels Anglada —la crítica de capçalera en aquells anys de Canigó— sobre títols de George Simenon i Jaume Fuster i amb un il·luminador article de Maurici Serrahima titulat “Lladres i serenos” (núm. 330, 1974), en el qual l’escriptor català estableix una genealogia del gènere policíac en la novel·la (semblantment a com ho havia fet Joaquim Molas amb el còmic a Oriflama). Pere Calders, per la seva banda, malgrat posar-se al darrere d’una secció dedicada a actualitat internacional (Pas a desnivell) no pot evitar de parlar de la febre ufòloga en l’article “Una de plats voladors” (núm. 339, 1974).