Diàleg

JOAN MARAGALL, CRONISTA FIDEL A LA REALITAT, COMPROMÈS I CRÍTIC

Despert entre adormits

Antoni Dalmau / Escriptor

CARME PERIS

Com és sabut, enguany es commemoren el 150è aniversari del naixement de Joan Maragall i els 100 anys de la seva mort. Entre les moltes mirades i revisions que són possibles al voltant del nostre poeta, una que sens dubte té un interès particular i una actualitat indiscutible és el seu paper com a consciència crítica de la seva època, bàsicament per mitjà de la seva obra periodística. Per fer-hi referència, hem pres com a títol d'aquest article el mateix que va adoptar una interessant exposició que va fer-se a finals de 1998 al Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona, amb Patrícia Gabancho com a comissària. Una exposició que, per cert, va deixar-nos també, com a material més durable, un excel·lent llibre de la mateixa Gabancho que ara convindria rellegir. Diguem també que tant l'exposició com el llibre havien tret el seu títol d'una quarteta que, procedent d'El comte Arnau, podia aplicar-se perfectament al mateix Maragall: "Jo passo entre ells sense fer nombre / ni entre els vivents ni entre els esprits, / com un ensomni, com una ombra, / com un despert entre adormits"...

EN EFECTE: JUST EN EL TEMPS en què apareixia per primer cop en els mitjans el concepte d'intel·lectual, Maragall va convertir-se, no sols en un cronista fidel de tot el que veia i de tot el que passava en aquella època convulsa, sinó també en un home de cultura compromès que prenia partit i que no s'estava de dir el que pensava, encara que tot sovint escandalitzés la classe benestant a la qual pertanyia. Una classe, per cert, que tot sovint, davant la impossibilitat de contradir les observacions clarividents del poeta o replicar-hi, optava per mirar-se'l amb un esguard displicent i atribuïa les seves arriscades preses de posició als somieigs d'un ésser que vivia lluny de la realitat i que no sabia tocar de peus a terra.

AQUESTA MIRADA CRÍTICA DE MARAGALL va cobrir molts aspectes, certament, com ara el catalanisme, la "ciutat ideal", la crisi del 98 o el modernisme, entre d'altres. Però n'hi ha un que ens interessa especialment i que ha ocupat darrerament la nostra atenció, i que situa el poeta en un lloc singular i solitari, perquè pràcticament ningú més no va seguir-lo en les seves reflexions: ens referim a la violència social que va tenallar tot sovint la Catalunya del seu temps. Parlem naturalment del terrorisme de les bombes de la darrera dècada del segle XIX -majoritàriament anarquista- i del primer decenni del segle XX -majoritàriament obra del negoci lucratiu de Joan Rull i la seva família-, una violència amb explosius que va arribar al paroxisme amb els "set dies de fúria" de la Setmana Tràgica del juliol de 1909. Maragall va restar extremament atent a la significació de la propaganda pel fet que agitava aleshores el moviment àcrata, així com a les causes que van conduir a l'esclat revolucionari que acabaria amb l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, la gran campanya internacional de protesta i la caiguda del govern d'Antoni Maura.

AL COMENÇAMENT, CAL DIR-HO TOT, l'encara jove Maragall no va saber apreciar amb exactitud la importància del fenomen. Així, i arran de les primeres celebracions del Primer de Maig a partir de 1890, li feia gràcia el temor exagerat dels burgesos que de seguida eren presa del pànic i corrien a comprar provisions, i es permetia comentar que l'exaltació dels obrers no aniria gaire lluny, perquè aviat s'espantarien davant de la tropa i acabarien claudicant. "Tots som fenicis", deia. Són d'aquell temps, també, aquelles paraules feridores referides a la ciutat dels seus amors: "Ah! Barcelona, Barcelona, ciutat burgesa, humida, aplanadora, ah! burgesia, ah! muretons i flassades, gènero tou i de poca consistència, ah! mitjania, en riquesa, en posició, en tot!; ah, símbol de tota mitjania!...". Quan, tres anys després, Paulí Pallàs llançaria les seves dues bombes contra el general Martínez Campos en plena parada militar de la Gran Via, el comentari de Maragall al seu amic Anton Roura, per bé que encara una mica displicent, ja no seria gaire frívol: "Ja hauràs vist per la Premsa que de poc no ens rebenten an en Martínez Campos. Això ens dóna molta importància; els periòdics estrangers parlen de Barcelona com d'un gran centre anarquista, és dir, que anem en primera fila del modernisme".

LA PRESA DE CONSCIÈNCIA DEL POETA aniria venint quan la burgesia barcelonina començaria a comprendre que, també ella, podria ser el blanc dels artefactes explosius. Maragall va ser el primer d'adonar-se fins a quin punt l'exhibició de riquesa i de pompa que, per exemple, es manifestava en algunes gales del Gran Teatre del Liceu constituïa una provocació que podria pagar-se molt cara. I així va ser, en efecte, la nit del 7 de novembre de 1893 amb l'atemptat de Santiago Salvador, en presència del mateix poeta i bona part de la seva família. Un atemptat que ell en certa manera havia pronosticat i que va motivar-lo a escriure el cèlebre poema nietzscheà que porta per títol Paternal. És l'època en què Maragall s'ocupava en diversos articles del fenomen anarquista, del terrorisme, de les seves motivacions, de la propaganda involuntària però efectiva que li feia la premsa, etc., etc.

PER AIXÒ SOBTA TANT EL SILENCI CLAMORÓS de Maragall davant el tercer gran atemptat d'aquella dècada, el del carrer dels Canvis Nous, el 7 de juny de 1896. Silenci públic davant l'explosió i silenci davant els empresonaments arbitraris, les tortures, les execucions d'innocents al castell de Montjuïc. I silenci, finalment, davant la gran campanya revisionista internacional contra l'anomenat procés de Montjuïc i les seves seqüeles. Els seus comentaris privats en la correspondència d'aquells dies van limitar-se només a constatar la barbaritat de l'acte criminal i traspuaven en canvi la consideració social diferent que mereixen els morts anònims d'aquell darrer atemptat.

A L'ÚLTIM, PERÒ, LA VEU LÚCIDA ressorgiria una dècada més tard, quan els fets revolucionaris de la Setmana Tràgica motivarien la cèlebre tríada d'articles memorables que, publicats o no, van situar la societat catalana davant les seves pròpies responsabilitats en la rebel·lió d'aquells dies. No cal que hi insistim: molts de nosaltres els hem transcrit i evocat arran del pas del centenari de 1909. Recordem, només, la peça magistral, de forma i de fons, d'un text com La ciutat del perdó. Després, els seus dos darrers anys, fins a la seva mort el 1911, els viuria el poeta força desplaçat, desenganyat de la política i en part d'un ideal tal volta inaccessible. Era el silenci ja definitiu d'un dels testimonis més clarividents de la nostra història recent, de qui el pretext de l'Any Maragall ens en retorna ara, per fortuna, els ecos oblidats.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 18. Dimecres, 14 d'abril del 2010

Recomana

tanca

AVUI+ Paper

Dimecres, 14 d'abril del 2010

Tots els continguts de l'AVUI són consultables a través d'internet, de forma oberta i gratuïta. Les pàgines originals en paper, en canvi, no es podran consultar via PDF i només s'oferiran al quiosc.

Especials

Edicions locals

<<

Abril

>>
<<

2010

>>
DL DM DC DJ DV DS DG
      1 2 3 4
5 6 7 8 9 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30
  • A+