Diàleg

NÚRIA FOLCH I PI, UNA FEMINISTA FIDEL AL PAÍS I A LA CULTURA CATALANA

Una dona única

Josep Maria Solé i Sabaté / Catedràtic d'història contemporània a la UAB

GUILLEM CIFRÉ

La mort de Núria Folch i Pi als 94 anys és el final del moviment de les primeres dones feministes de la Catalunya del segle XX. D'unes idees ahir revolucionàries i escandaloses que avui la societat, de forma desigual, ha fet seves. Depassà de molt els tímids inicis feministes de caràcter protector de Dolors Monserdà, Francesca Bonnemaison o Carme Karr. Ella amb la seva actitud i conducta personal de defensa de l'amor lliure, d'unes idees de fidelitat al país i la cultura catalana pels quals va rebutjar la plàcida conformitat de ser noia de casa bona per implicar-se de totes totes en la sort de la Catalunya republicana. Per això participà amb tota la il·lusió i generositat en l'impuls de la institució recuperada, la Generalitat de Francesc Macià -de Lluís Companys desconfiava- que somiava que ens havia de dur a una Catalunya completa, triomfant, justa i espiritualment més rica.

GAIREBÉ ENCARA ADOLESCENT després d'uns primers temptejos de pensament comunista va endinsar-se per sempre més en el nacionalisme catalanista més compromès. Rebutjà els vents que venien de la URSS pel que duien d'inquietant ideari totalitari. Cal pensar que tot això ho va fer sempre al costat de Joan Sales. Era la dècada dels 30, quan encara l'estalinisme no havia mostrat el seu caràcter més sanguinari. La seva implicació amb la causa nacional catalana passà de fer feina de base, primer amb una sòlida formació, per després picar pedra, això és, ensenyar i educar pel país les que havien de ser les noves generacions d'una Catalunya autònoma i moderna. Per això begué de les ensenyances de filosofia de Joaquim Xirau o de la que compartí amb Jesús Maria Bellido, Ferrater Mora o Eduard Nicol. Es va casar embarassada, amb escàndol del seu món més proper, amb un veritable homenot, lúcid i inabastable, Joan Sales. Era l'inici d'una història d'amor sòlida i profunda amb tota mena de complicitats, personals, ideològiques i nacionals, en què l'enamorament no sempre fou present, segons ella mateixa em digué en alguna de les diverses converses que he tingut amb ella força espaiades al llarg dels anys.

LA GUERRA HO ESTRONCÀ TOT. Però l'exili a la República Dominicana i Mèxic no trencà l'afany de lluita de tots dos, ans el contrari. Calia totxo a totxo refer el país, des de revistes de l'exili a cercar infructuosament pactes internacionals en què unitats catalanes lluitarien a favor dels aliats contra el feixisme de Hitler. Ella era passió, força magnètica al costat de Joan Sales. Instal·lats al Guinardó de Barcelona retornaren per salvar els mots, la cultura, la llengua, la civilitat. Van fundar el Club Editor juntament amb Benguerel, i editaren Mercè Rodoreda, Lluís Ferran de Pol, i els mateixos Benguerel i Sales. Hi van publicar Incerta glòria, per a molts la millor novel·la de la guerra civil. Ella fent classes i, tots dos junts, anant a contra corrent de tants camaleònics i col·laboracionistes, de tanta prudència política, d'un antifranquisme que feia del fet nacional un simple instrument utilitari per cercar complicitats d'arrel deslleial.

L'HE VIST SOVINT AQUESTS DOS ÚLTIMS ANYS de la seva vida, però mai em va fer confidències personals. Marga Zarzuela ha recollit el seu testimoni més íntim per esbossar la biografia més profunda. En sortirà el perfil més nítid d'una dona que no acceptava res contrari al dret del poble català a ser com qualsevol altre del món, també el seu cantó més femení i intel·ligent. M'hauria agradat sentir el bisturí del seu parer després del trist i vergonyós episodi d'insults posteriors a l'entrevista que va fer Mònica Terribas a José Montilla. El seu feminisme veritable, la subtilesa del seu saber, hauria fet miques a qui ofengué de la forma més miserable la sexualitat d'una dona, això és, de totes les dones. I imagino el seu mirar en esmentar-li què opinava dels que feren costat còmplice a la grolleria més repugnant, tres diputats de suposat pensament socialista del Parlament de Catalunya, entre ells una dona, o al silenci glacial de l'autoanomenat feminisme i de tants altres de cop i volta esdevinguts muts. Li hauria de donar altre cop la raó. Només des dels somnis més purs podem avançar. Cap concessió a l'estultícia, tot a favor de la cultura, lleialtat extrema al país.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 21. Dissabte, 17 d'abril del 2010

Recomana

tanca

AVUI+ Paper

Dissabte, 17 d'abril del 2010

Tots els continguts de l'AVUI són consultables a través d'internet, de forma oberta i gratuïta. Les pàgines originals en paper, en canvi, no es podran consultar via PDF i només s'oferiran al quiosc.

Especials

Edicions locals

<<

Abril

>>
<<

2010

>>
DL DM DC DJ DV DS DG
      1 2 3 4
5 6 7 8 9 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30
  • A+