• Imprimir
• Enviar

Un tòpic

Josep Maria Fulquet / Traductor

DANIEL BOADA

La qüestió de la caducitat o permanència de les traduccions ha estat sempre molt controvertida. Més quan es parla de traduccions de textos clàssics. En aquest país, sembla que les versions dels textos grecs i llatins que fa setanta anys van fer prestigiosos especialistes hagin de conservar el regust antic de l'original, com si la llengua d'arribada s'hagués de mantenir impermeable a l'acció del temps i, per tant, als canvis socials i, òbviament, lingüístics. La qüestió ve a tomb pel ben documentat reportatge (La matriu de la saviesa) que David Castillo feia dissabte al suplement Cultura d'aquest diari, en què comentava la importància de la tradició grega en la formació intel·lectual de les generacions, entre altres coses perquè, deia, "la cultura grega és viva i [...] ens dóna les claus per interpretar la realitat". És evident. I coincideixo amb Castillo quan afirma que "un poeta o un filòsof grec o llatí sempre són més eficaços [...] que un llibre d'autoajuda o d'entreteniment".

I VE TAMBÉ A TOMB PERQUÈ, FA PRECISAMENT un parell de mesos, el senyor Villatoro glossava en aquest diari l'obra i la figura del recentment traspassat Mn. Balasch dient que havia mort "un extraordinari traductor al català dels clàssics [...] grecs" i que "la seva traducció de la Ilíada és modèlica, monumental". Bé. És una opinió, i si el senyor Villatoro ho creu així, fa bé de dir-ho, però de les seves afirmacions dedueixo que, o bé no ha llegit l'obra de referència o bé cau en el tòpic. En el tòpic de donar per fet que un senyor (prevere, per més detalls) que ha dedicat la vida a la noble causa de l'hel·lenisme ha de tenir un lloc en el Parnàs dels traductors locals. Anem a pams. Jo sí que l'he llegida, i puc assegurar que la versió del mossèn obliga el lector a una gimcana lexicosintàctica de les que fan època, i la situen a anys llum de la immediatesa i la claredat del text homèric. Fent una mica d'història, la traducció del poema homèric planteja dues alternatives possibles: o es tradueix en hexàmetres, tal com està escrit l'original, o es tradueix en prosa. En hexàmetres catalans, a part de la traducció del mossèn, tenim la que Riba va fer de l'altre gran poema homèric, l'Odissea, dels resultats de la qual el mateix Riba havia expressat profundes reserves entre els seus íntims. En prosa catalana, la molt recent de Joan Alberich; o les que Lluís Segalà i Estalella va fer, en prosa castellana, tant de la Ilíada (1908) com de l'Odissea (1927), traduccions que tant a Espanya com a l'Amèrica llatina s'han reeditat centenars de vegades.

JA EL POETA I CRÍTIC ANGLÈS MATTHEW ARNOLD, a la segona meitat del XIX, s'havia plantejat la qüestió, i en el seu assaig Traduir Homer defensava la conveniència de traduir la Ilíada en hexàmetres, com l'original. Però afegia que sent Homer un poeta clar i directe, tant en l'evolució com en l'expressió del seu pensament, el traductor no podia obviar això, i hi havia de fer justícia. Certament, traduir un poema èpic com aquest en hexàmetres no és fàcil, i obliga el traductor a uns exercicis de funambulisme -sense xarxa- que només una persona amb una habilitat i un sentit de la llengua realment excepcionals pot fer. I crec que, mal li pesi al senyor Villatoro, aquest no era el cas del nostre mossèn. Ni tampoc de Riba.

EL SENYOR VILLATORO PARLA TAMBÉ DE "CULTURA" i de la Fundació Bernat Metge, per a la qual havia treballat el mossèn. Ara ens trobem que aquesta digna institució promociona alguns títols del seu catàleg, de venda als quioscos, a un preu mòdic. La FBM a l'abast de tothom. A mi, no se m'acudiria mai comprar un exemplar d'aquesta col·lecció en un quiosc. Però, gustos a part, les edicions populars que fins ara han sortit al carrer no són sinó reproduccions en facsímil de traduccions fetes fa, pel cap baix, setanta anys. És a dir, que el seu editor, el senyor Guardans, membre del Consell de les Arts, no creu que valgui la pena, abans de donar-les a un públic majoritari, revisar i posar al dia unes traduccions que, passats tots aquests anys, han irremissiblement envellit. I és que a l'hora de rascar-se la butxaca i sotmetre el catàleg de la col·lecció a una revisió rigorosa que faci més pròxims al gran públic els grans autors de l'antiguitat grecollatina, sembla que els nostres prohoms s'estimen més mirar cap a un altre costat. Aquest és el concepte de cultura que regeix entre nosaltres, i que se sol portar sistemàticament a la pràctica: mínima (o nul·la) despesa, benefici màxim. Mn. Balasch va traduir amb l'esperit d'aixecar el país des de la cultura, i amb l'ambició que li suposa Villatoro: la d'anar més enllà de la supervivència, la de ser una cultura rica, completa i contemporània. La meva cordial discrepància és que, si en el seu moment va ser "útil per entendre el món", el seu format anacrònic no li permet ser-ho ara. Malgrat l'embolcall.