Cultura i Espectacles

Barcelona acaba la temporada amb gran dignitat i una vintena de noms propis que treballen perquè el teatre sigui un actiu cultural de primera categoria

El passat del futur

Juan Carlos Olivares
Escena de 'Mort de dama', una adaptació de la primera novel·la en català de Llorenç Villalonga, que es va veure al TNC

Escena de 'Mort de dama', una adaptació de la primera novel·la en català de Llorenç Villalonga, que es va veure al TNC
AVUI

Qualsevol passat no va ser pitjor. En el teatre, les recapitulacions no acostumen a ser gaire bones. Es repassen muntatges, escenografies i el balanç provoca gairebé sempre un cert desencant. Però a vegades, la sorpresa arriba quan tot apunta que la trista tradició es presenta, com sempre, inamovible. ¿Què passa quan el total d'una temporada sobreviscuda se salda amb un resultat positiu? Un feliç alleugeriment d'haver-se equivocat, de comprendre que la suma ha estat satisfactòria, que s'han compartit moments d'excel·lent teatre. Aquells pocs instants d'arxiu per a la memòria que prosperen envoltats d'una àmplia correcció.

Barcelona ja no és una ciutat que jugui amb la paciència de l'espectador. El nivell de fracàs ha minvat al mateix ritme que ha augmentat l'exigència del públic, d'un públic que ha demostrat la seva fidelitat fins i tot en moments de depressió col·lectiva. Hi ha poques sacsejades tel·lúriques, emocions jupiterianes que fan vibrar l'ànim del públic. Però aquesta escassetat d'instants sublims genera un quadre falsejat de la realitat teatral. La mitjana dels projectes teatrals de la ciutat és més que digna. I entre la dignitat sobresurten una vintena de noms propis que treballen perquè el teatre sigui un actiu cultural de primera categoria.

Hi són els que tots tenim presents, i d'altres que han posat en marxa projectes tan romàntics com el que encapçala Pep Tosar al Círcol Maldà. El seu muntatge Molts records per a Ivanov ha estat la sorpresa de la temporada. Aquest tipus d'espectacle que fa ombra a produccions que semblen imbatibles, com l'excel·lent treball d'Àlex Rigola a Rock'n'roll. I encara més, Rafel Duran amb Mort de dama i Ramon Simó amb La dama de Reus, rescatant autors nacionals poc o gens freqüents en els escenaris catalans. Pau Miró, Jordi Casanovas i Cristina Clemente confirmant la vitalitat de la nova dramatúrgia catalana, sense signes de defalliment. I com a premi extraordinari, les vies obertes perquè el teatre internacional acudeixi amb normalitzada freqüència als nostres escenaris i es mantingui una saludable connexió amb l'exterior, perquè, com sempre, es vegi temptat a fer odioses comparacions. Últimament sense grans perills.

El futur -la temporada 2009-10- també està marcat pel passat, pels aniversaris que celebren el Teatre Romea (deu anys confiats a la gestió de Focus i Calixto Bieito) i la Sala Beckett (vint anys des que Sinisterra va creure en aquest projecte). Dues bones raons per celebrar l'existència d'alguna cosa més que dos escenaris que programen teatre i apareixen en la cartellera.

El Romea, un símbol del teatre català, ha aconseguit que la seva última etapa sigui una digna continuació de la seva prestigiosa trajectòria històrica. Un plantejament artístico-empresarial únic que potser ha perdut en els últims mesos certa tensió creativa, la coherència de programació que fins fa poc va ser marca de la casa. Havia aconseguit el més difícil: tenir personalitat, aquest punt diferencial que genera confiança i respecte entre el públic. És cert que Focus ha multiplicat els seus interessos amb la remodelació de la Villarroel, pendent de nova direcció artística -els rumors assenyalen Carol López com a substituta de Javier Daulte-, i el Teatre Goya, ara cedit a la professionalitat de Josep Maria Pou.

I qui sap, però es percep també una sensació de lent i discret acomiadament de Bieito, cada cop més temptat a acceptar les generoses ofertes que arriben de l'estranger, aquest espai en el qual ocupa un lloc de privilegi. La Beckett ha confeccionat una temporada que és un homenatge a la seva gran història com a capdavantera del teatre de text. Torna Ñaque o de piojos y actores. Un tribut al fundador i un gest implícit per reivindicar-se com una part essencial del teatre català de les últimes dues dècades. Calen els gestos quan no s'adopten les decisions necessàries per confirmar la continuïtat de la Beckett en un nou espai que els permeti fer front al futur amb tranquil·litat i amb les necessàries expectatives de creixement. Que la Beckett celebri vint anys entre incerteses no és la millor carta de presentació per a aquesta ciutat.

Pateix la mateixa lentitud d'acció i resolució que va alentir les obres de remodelació del Lliure de Gràcia. Existeix una incomprensible incapacitat per entendre la continuïtat històrica de la cultura des d'un punt de vista concret. Tota l'energia que es dedica a teoritzar en abstracte sobre la cadena històrico-cultural d'un país o una metròpoli es perd per a tot el que serveix concretament per mantenir aquest fil invisible. El Lliure de Gràcia s'inaugurarà d'aquí un any tornant al seu passat i amb el possible anunci de la seva futura direcció artística. Tot apunta cap a una renovació generacional.

Al TNC el futur es concreta en la creació d'una companyia estable per al T6. No deixa de ser curiós que a la institució que se li va negar la possibilitat de tenir companyia estable -aquest era el model defensat per Flotats- sigui finalment l'única que, d'una manera oficial, assumeixi aquesta responsabilitat. El Lliure va dissoldre la seva i el Romea es mou en una dimensió cada cop més difusa.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 27. Dilluns, 17 d'agost del 2009

Recomana

tanca

AVUI+ Paper

Dimecres, 16 de setembre del 2009

Tots els continguts de l'AVUI són consultables a través d'internet, de forma oberta i gratuïta. Les pàgines originals en paper, en canvi, no es podran consultar via PDF i només s'oferiran al quiosc.

Especials

Edicions locals

<<

Setembre

>>
<<

2009

>>
DL DM DC DJ DV DS DG
  1 2 3 4 5 6
7 8 9 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30
  • A+