Nota: Si llegiu aquest missatge és perquè no podeu visualitzar els arxius CSS vinculats a la pàgina o perquè utilitzeu un navegador que no compleix els estàndards.

Traces. Servei d'Informació Bibliogràfica de Llengua i de Literatura Catalanes

La plaça del Diamant

[Viena], 11 de setembre de 1960

“Ninons:
Envia'm de seguida l'acabament de Colometa. Tinc els trenta-tres primers capítols. Els he llegit dues vegades. Del XXVII al XXXIII són literalment sensacionals. Deixant a part una supressió en el XXVIII, que ja t'indicaré, no es pot tocar ni una coma. Totes aquestes pàgines, poètiques i patètiques, sense un gra de sentimentalisme, m'han emocinat profundament, i les últimes m'han deixat sense alè. Sembla mentida que amb elements tan simples es pugui arribar a una tensió tan extraordiània, a estones inaguantable. Se m'ha nuat el coll tres o quatre vegades, hi ha pàgines d'una veritat que esborrona. Aquest equilibri perfecte entre el dramatisme, la poesia i la banalitat, molt poca gent el deu haver aconseguit: a Catalunya, evidentment, ningú —ni de lluny. I t'ho dic, no després de llegir novel·la policíaca, sinó després d'acabar —immediatament després d'acabar— Els posseïts. El tros de la colònia, el de l'església, el del salfumant, no es poden llegir seguits; almenys jo; he tingut de parar dues o tres vegades; perquè no podia més. Si tota la novel·la quedés així, o per l'estil, ja podries plegar.”

Viena, 10 de maig de 1962

“Ninons:
Ahir a la nit em va passar el que ara fa uns quants mesos va passar a en Sales. Em vaig ficar al llit, vaig començar a fullejar la Plaça i, finalment, la vaig començar pel començament i la vaig llegir tota de raig. Fins a la matinada. És un llibre sensacional. El vaig trobar més bo que mai: infinitament ric, inexhaurible, canviant com un tornassol. Es pot llegir indefinidament, començant per qualsevol indret. Un clàssic. Hi ha pàgines i pàgines d'un gruix, d'una elegància, d'un aplom, d'una textura com raríssimes vegades s'ha dat en català. En novel·la catalana, mai. Potser en algun indret del Tirant. I en Bernat Metge, en Muntaner. Del Renaixement ençà, en prosa de creació, no s'ha fet res d'aquesta categoria. El llibre té, a més, tantes facetes que mai no s'acaba de copsar del tot. I en el centre, en el fons, hi ha una mena de buit, com el buit d'una gerra, una mena de buit metafísic, que és el buit de no-res que hi ha darrera de totes les sensacions, passions i sentiments, i que et va sortir per miracle, encara no sé com. Pots estar ben tranquil·la. Em sap greu que Riba vagi morir, perquè era una de les persones que l'haurien pogut apreciar millor. Et felicito.”

Armand Obiols. Cartes a Mercè Rodoreda. Pròleg dAnna Maria Saludes i Amat (Sabadell : Fundació La Mirada, 2010, p. 221 i 330)

© TRACES Juny 2012

TRACES   UAB    GELCC   Amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes  •  Disseny de Quadratí