Joan Vinyoli va néixer a Barcelona l’any 1914 i hi va morir el 1984. La seva infantesa, marcada per la precarietat econòmica familiar, va tenir com a contrapunt les estades estivals a Santa Coloma de Farners, focus important de la seva poesia. De formació literària autodidacta, cursà estudis de comerç i, als setze anys, entrà a treballar d’administratiu a l’editorial Labor, on treballarà fins l’any 1979.
Tal com podem llegir a La bastida dels somnis (2010), biografia sobre la vida i obra de Joan Vinyoli, de Pep Solà, Vinyoli tenia només setze anys quan començà a descobrir la poesia. Hi ajudà la soledat del despatx: Solà parla de la companyia que el tinter suposà per a Vinyoli en aquelles hores de tedi.
La poesia de Vinyoli, a la manera de Riba, és concebuda com a redemptora, com una eina capaç d’assolir el més profund autoconeixement, així com el coneixement del món. És deutora del romanticisme alemany i del postsimbolisme, malgrat que evoluciona cap a un determinat realisme més atent als objectes. El seu primer llibre, Primer desenllaç (1937), queda lluny de la maduresa poètica plena que comença a bastir cap al final de l’anomenada primera etapa, exemplificada a El callat (1956), una etapa que deixa els títols següents: De vida i somni (1948), Les hores retrobades (1951) i Realitats (1963).
La segona etapa, que consolidarà una plenitud poètica ferma, s’inicia amb Tot és ara i res (1970), seguit per Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975), d’un clar plantejament existencialista. Més tard, publicarà Vent d’aram (1976), fita importantíssima dins la seva extensa producció, Llibre d’amic (1977), El griu (1978), Cercles (1979), de caire metafísic, A hores petites (1981) i els Cants d’Abelone (1983). També traduirà Rilke, pel qual sentia una gran admiració, en les anomenades, modestament, Versions de Rilke (1984) i, un any després, les Noves versions de Rilke (1985). Els dos últims llibres són Domini màgic i Passeig d’aniversari, tots dos de 1984, dos llibres que aglutinen com a temes principals la paraula poètica i la mort.
La poesia de Joan Vinyoli, de to indagatori indiscutible, bandejada pel realisme històric imperant dels seixanta, forma -tot i que presenta una línea evolutiva clara- un tot orgànic, unitari, un fenomen de rara i magistral introspecció en la lírica catalana del segle XX. És una poesia fidel a una experiència vital rica en matisos, una poesia en què el lector assisteix a la construcció del món interior d’un poeta que sempre es va situar al marge dels corrents majoritaris de moda. Un poeta que, a partir dels anys setanta, esdevindrà un punt de referència, amb continuadors d’aquesta ascendència alemanya com Feliu Formosa o Eudald Puig.
Carles Morell. Traces