Cinc anys sense Jordi Castellanos: intel·lectuals d’ahir, ciutadans d’avui

Aquest mes d’octubre ha fet cinc anys de la mort de Jordi Castellanos.
Recuperem un fragment d’un text que va publicar l’any 1998 al diari Avui, de plena vigència en els moments actuals.

 

La nostra societat potser ja no admet els canvis profunds que va viure en altres moments. Les estructures socials estan ben definides, i les formes d’accedir als llocs de poder, ben fixades. Els intel·lectuals han sofert aquesta fixació i s’han professionalitzat. També tenen menys espai per a la independència ideològica, un dels mites de la seva raó de ser. I és que l’intel·lectual, ara com abans, és aquell que treballa amb la llengua sobre allò que és l’eix de l’existència de la societat. La llengua és l’espai en què es debat el poder. D’aquí que les reclamacions entre la llengua i el poder no hagin estat mai una bassa d’oli. I menys entre nosaltres, enmig d’un conflicte de llengües. Perquè, si relacionem intel·lectuals i llengües podem preguntar-nos quina llengua és la que articula la nostra societat, la que s’imposa i la que discrimina, sense cotó fluix ni discussions, mentre que cada mínim pas que fa l’altra llengua per assumir cotes de poder que li permetin ser la pròpia, és a dir, l’articuladora de la societat que teòricament l’assumeix com a tal, provoca l’aparició de centenars d’intel·lectuals que s’esgarrifen i, sobretot, que temen perdre el  poder que tenen, que fan veure que tenen o que volen tenir. 

Una llengua no és només una llengua: arrossega la cultura. Encara que pensem que el nostre món s’escriu ell mateix, que no és més que una immensa màquina d’autoproducció de sentit que cobreix un immens forat negre, també així, en l’espai i el temps que ens toca viure, comptem amb aquesta petita i sempre malatissa cosa que ens hem construït: la cultura. Allò que ens permet conviure i entendre’ns. Tornem, doncs, a la llengua (als llenguatges) de la cultura. Potser és cert que ja no la podem deixar a mans d’unes petites elits intel·lectuals, però també és cert que no la podem deixar, exclusivament, a mans del poder, dels que de veritat tenen el poder, o de la fluctuant manipulació dels mitjans de comunicació. L’entramat ideologicosocial d’altres èpoques ha desaparegut o s’ha institucionalitzat. Tenim, ara, l’ensenyament i algunes institucions culturals, l’art, la literatura, la creació. Només. Però podria ser suficient si la responsabilitat que delegàvem als intel·lectuals l’assumíssim com a ciutadans. Això vol dir restablir l’entramat de la cultura i de la responsabilitat cultural, allò que la societat de l’èxit i el consum ha intentat d’ofegar i substituir.

Potser no ens resten els intel·lectuals que s’erigien enfront del poder amb independència de criteri. Però resulta imprescindible que, amb independència de poder, els ensenyants i els treballadors de la cultura recuperem espais d’influència. No ho demano per a un sector determinat; ho demano per a tots, per a la formació i la crítica.

Jordi Castellanos, “Intel·lectuals d’ahir, ciutadans d’avui”, Avui, 13 de juliol 1998, p. 19.

Share This