Maria Antònia Oliver, nou Premi d’Honor 2016

Paraules clau: , , ,

Maria-Antònia Oliver

 

MARIA ANTÒNIA OLIVER, PREMI D’HONOR DE LES LLETRES CATALANES 2016

El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, instituït per Òmnium Cultural l’any 1969, és un reconeixement a la trajectòria d’una persona que “per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. Enguany ha estat guardonada l’escriptora i traductora Maria-Antònia Oliver.

 

“Els escriptors diuen que escriuen perquè la gent els estimi més, per a la posteritat, per esvandir els seus dimonis personals, per criticar el món que no els agrada, per fugir de les seves neurosis, etc., etc. Jo escric per totes aquestes coses i perquè escrivint puc ser jo mateixa, perquè escriure és la meva manera de ser, per morir una mica menys el dia que em mori. I, sobretot, perquè m’agrada. I també perquè és l’únic que sé fer.[…] Totes les coses influeixen. La salut, la malaltia, l’amor de sempre i el d’avui mateix, el resultat d’unes eleccions, una guerra en un país llunyà… Les persones som canviants, ens modificam, evolucionam, ¿Com ens podem definir? La veritat, és que no m’interessa gaire. Malgrat tot, sempre hi ha algunes coses que queden, immòbils, estables, incorruptibles. Per a mi, una d’aquestes coses és la literatura. En un grau superlatiu, i al marge de qualitat i quantitat.¿Qui som i per què escric? No ho sé ben bé, i no m’hi pos pedres al fetge. Per a mi escriure és viure, viure és escriure”
Institució de les Lletres Catalanes“Qui sóc i per què escric”. En: Maria Antònia Oliver. L’escriptora del mes de maig de 1992. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1992

 

Vós quan traduïu, traduïu, i quan escriviu, escriviu. No podeu barrejar les dues activitats, oi?

“No puc, perquè requereixen un estat mental diferent. Quan es tradueix, ja es té l’obra, es té en versió original, i s’ha d’estudiar tan bé per poder-la posar en bon català, amb el català que es necessita, que a vegades fins i tot s’ha d’inventar el llenguatge. Això em va succeir amb Moby Dick, per exemple, en alguns moments en què, la mateixa persona, passava de parlar de manera col·loquial a usar una terminologia més filosòfica, i és que, quan vaig fer la traducció del llibre de Melville, a principis dels anys vuitanta, la nostra llengua no tenia una tradició significativa en aquest tipus de lèxic. En aquests casos, encara que es tingui l’original, s’ha de pensar molt, i s’ha d’entrar molt dins l’obra. El que vull de les meves traduccions és que l’esperit de l’original hi sigui, però no es pot traslladar el text literalment, perquè la literalitat no és recomanable, i a més jo sé que, com a traductora, mai no seré prou fidel com per poder arribar al nivell de l’autor o autora que giro, perquè l’escriptor o escriptora ha creat l’obra. La traducció sempre es menja alguna cosa de l’original, i fins que no ho vaig entendre, no vaig poder traduir novel·la en català. Així doncs, quan escrivia, no traduïa. Vaig intentar compaginar les dues activitats i no hi va haver manera. Volia passar-me els matins traduint i les tardes escrivint i no vaig poder. Quan traduïa havia de traduir, sense pensar en escriure, i quan escrivia una novel·la havia d’escriure una novel·la, sense pensar en traduccions, només escrivint. No tinc gens de facilitat per canviar de xip”
Teresa Usó Mesquita Maria-Antònia Oliver, traductora. Treball de recerca Universitat de Vic, 2010, p. 117-118

 

Maria Antònia Oliver

Share This