Josep Carner

«Tot el món literari és poesia o emanació poètica. Diguem, doncs, al literat, poeta, sobretot per una raó de bell llenguatge. La poesia és l’obra més perfecta del món en el sentit que és la menys tributaria de la contingència. Quan una literatura ha llevat una expressió poètica sobirana, es fa senyora de tot temps i tot indret, parla a tots els homes, es ramifica en trascendencies en la vida universal. Però a les valors absolutes s’hi arriba per un llarg procés. El camí de la bellesa és alterós; i encara, no és la seva arduitat material ço que més acostuma retardar els pelegrinatges, sinó els miralleigs que a cada pas enganyen la visió, fent-nos pendre per l’aigua fresca i piadosa de l’estany cobejat un joc fal·laciós de tu llum i l’arena. Cal no refiar-se mai, cal no desesperar mai. Veus-aquí una divisa per una jova literatura. Mentres no poguem obtenir una supremacia, valguem-nos d’un estudi que es malfiï de la improvisació i una inspiració que es malfiï de l’enginy; amb una gran humilitat individual i un amor propi col·lectiu irreductible, i assegurarem la nostra dignitat.»

Josep Carner

Josep Carner, “La dignitat literaria”. <em>La Veu de Catalunya</em> (7 de juny, 1913), p. 3.

Josep Carner
(Barcelona, 9 de febrer de 1884 – Brussel·les, 4 de juny de 1970)

Conegut com el príncep dels poetes catalans, Josep Carner és el màxim representant de la poesia del Noucentisme. De ben jove, a dotze anys, Carner publicà els primers escrits a L’Aureneta. En entrar a la universitat milità en el moviment catalanista. Es llicencià en dret (1902) i en filosofia i lletres (1904). Dirigí les revistes Catalunya (1903), Empori (1907) i Catalunya (1913). Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), col·laborà amb Pompeu Fabra en l’obra normativa i d’enriquiment de la llengua, aportant-hi uns dos mil neologismes. A primeria del segle fou redactor de La Veu de Catalunya i, fidel a Prat de la Riba, en els seus articles atacà sobretot els lerrouxistes i els polítics de l’Espanya oficial.

Creà un nou estil de periodisme polític i esdevingué un temible polemista. Emprà vora cinquanta pseudònims, sobretot “Two”, “Caliban”, “Bellafila” i “Olaguer Recó”. Mort Prat de la Riba, s’anà apartant de la Lliga i influí en la creació d’Acció Catalana (1922). Des del 1928 col·laborà a La Publicitat. Dirigí l’Editorial Ibèrica i l’Editorial Catalana. Ingressà en la carrera consular (1921), i passà a la diplomàtica. Exercí càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París, la qual cosa l’allunyà en part de la vida catalana.

Durant la guerra civil es posà al costat de la República i romangué a Brussel·les, on es casà amb Émilie Noulet, professora de la Universitat Lliure (la primera muller, Carmen de Ossa, xilena, amb la qual s’havia casat al 1915, havia mort el 1935). El 1939 se n’anà a Mèxic, on restà fins el 1945, i fou professor a la universitat i al Colegio de México. De tornada a Brussel·les, fou professor a la Universitat Lliure i al Col·legi d’Europa de Bruges. Fou membre del Consell Nacional de Catalunya a l’exili, a Londres (1945-47). Anà a Barcelona per una breu estada el 1970.

El seu primer llibre, signat “Pere de Maldar”, Al vapor (1901), és un sainet. Escenificà temes populars per als Espectacles-Audicions Graner: El comte l’Arnau (1905), La Fustots (1906) i Lo Miracle del Tallat (1906). La influència modernista s’endevina al primer llibre líric, Llibre dels poetes (1904), on ja apunta la ironia, element essencial i diferenciador de la seva obra. Amb Primer llibre de sonets (1905) i Segon llibre de sonets (1907) imposà el sonet en el món literari i excel·lí pel seu sentit de l’objectivisme, combinat alhora amb una gran fantasia. Els fruits saborosos (1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme. En Verger de les galanies (1911) creà un nou estil de poesia amorosa: joiós, reverencial o elegíac, assimilà, en aquest i en els següents llibres, la influència de Petrarca, Keats i fins de Baudelaire o de Leopardi. Després de Les Monjoies (1912), publicà La paraula en el vent (1914), on són revelades totes les gammes del sentiment amorós. Amb Auques i ventalls (1914), reprèn la tradició satírica i dóna un reflex costumista de Barcelona i de la política de l’època. Amb Bella terra, bella gent (1918) i L’oreig entre les canyes (1920), continua en plenitud el tema del paisatge, de la casolania, de l’amor i de la pàtria. Quan Carner partí de Catalunya, la seva poesia es desprengué de la ironia civil i es concentrà en el record i en la imatge de la “Catalunya ideal”. A part l’antologia amorosa La inútil ofrena (1924), els llibres següents, El cor quiet (1925), El veire encantat (1933) i La primavera al poblet (1935), són una creació constant de llenguatge i una transfiguració del seu món, esdevingut ja clàssic. Després de la guerra civil, publicà Nabí (Buenos Aires 1941), llarg poema liriconarratiu. Continuà la revisió de l’obra poètica amb Paliers (Brussel·les 1950), que duu la versió francesa, Llunyania (Santiago de Xile 1952) i Arbres (1953). Les Obres completes. Poesia (1957), totalment revisades, inclouen el recull inèdit Absència, síntesi del seu enyor i de la problemàtica de la transcendència. En El tomb de l’any (1966) insisteix en la visió personal del paisatge i en l’enyorança de l’absent. Les Obres completes recullen tots els llibres ja publicats, en vers i en prosa.

En teatre també publicà Canigó (1910), adaptació de l’obra de Verdaguer, el divertiment El giravolt de maig (1928), musicat per Eduard Toldrà, i la llegenda mexicana El Ben Cofat i l’Altre (1951), traduïda al francès, que en una primera versió es titulava Misterio de Quanaxhuata (1943), i Cop de vent (1966), editada també en francès.

En prosa, L’idil·li dels nyanyos (1903), Deu rondalles de Jesús infant (1904), altres contes infantils, i La malvestat d’Oriana (1910), i reculls d’articles, com Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un ròssec (1927).

Josep Carner fou un dels grans traductors contemporanis. Traduí, entre altres, obres de Dickens, Shakespeare, Mark Twain, Arnold Bennett, Villiers de l’Isle Adam, Musset, Lafontaine, Defoe, Carroll, i l’antologia de poesia xinesa Lluna i llanterna (1935).

L’arxiu i la biblioteca personal de Josep Carner són consultables a la Biblioteca de Catalunya.

Extret principalment de: Enciclopèdia Catalana

Narrativa breu

L’Idili dels nyanyos. Barcelona: J. Cunill, 1903
La Malvestat d’Oriana: llegenda. Barcelona: Bartomeu Baxarias, 1910
La creació d’Eva i altres contes. Barcelona: Editorial Catalana, 1922; Barcelona: Laia, 1980
Dues narracions. Barcelona: Conservatori de les Arts del Llibre, 1985

Narrativa infantil i juvenil

Deu rondalles de Jesús infant. Barcelona: Impremta F. Giró, 1904
Contes i apolegs de tots els països. Barcelona: Muntañola, 191?
La guineu i el llop: (conte català); El llop i l’esquirol. Barcelona: Muntañola. 1919
El pagès i el cavall: conte rus; Les bèsties del moliner. Barcelona: Muntañola, 191?
El cavall encantat i altres contes. Il·lustracions de Montserrat Ginesta. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1978

Prosa

Les Planetes del Verdum. Barcelona: La Revista, 1918
Les Bonhomies. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1925 / Barcelona: Editorial AC, 1964
Tres estels i un ròssec. Sabadell: La Mirada, 1927
Les Bonhomies i altres proses. Barcelona: Edicions 62, 1981
Prosa de l’exili: 1939-62. A cura d’Albert Manent. Barcelona: Edicions 62, 1985

Poesia

Llibre dels poetes. Barcelona: F. Giró, 1904
Corones. Barcelona: J. Cunill, 1904
Primer llibre de sonets. Barcelona: Vídua de Joseph Cunill, 1905
Els fruits saborosos. Barcelona: J. Horta, 1906; Sabadell: La Mirada, 1928; Barcelona: Edicions 62, 1984; Barcelona: Quaderns Crema, 1998 / Barcelona: Educaula, 2010
Verger de les Galanies. Barcelona: F. Giró, 1911
Les Monjoies. Barcelona: Lluis Gili, 1912
Auques i Ventalls. Barcelona: Marián Calve, 1914; Barcelona: Lluís Gili, 1935; Barcelona: Edicions 62, 1977
Bella terra, bella gent. Barcelona: 1918; Barcelona: Lluís Gili, 1936
L’oreig entre les canyes. Barcelona: 1920; Barcelona: Edicions 62, 2006; Barcelona: Edicions 62, 2013 (a cura de Jaume Coll)
L’àngel de les vuit. Poemet. Il·lustrat amb dibuixos originals d’Oriol M. Diví. Pròleg de Marià Manent. Barcelona: Muntañola, 1921
La inútil ofrena. Barcelona: Editorial Catalana, 1924
Sons de lira i flabiol. Barcelona: Els poetes i els músics, 1927
Cançons. Barcelona: Publicacions dels Amics del Llibre, 1928
El veire encantat. Barcelona: Lluís Gili, 1933
Lluna i llanterna. Sabadell: Proa, 1935
Nabí. Barcelona: Amics de la Poesia, 1938; Buenos Aires: Edicions de la Revista Catalunya, 1941; Barcelona: Edicions 62, 1971;  Barcelona: Labutxaca, 2012;  Barcelona: Edicions 62, 2013 (a cura de Jaume Coll)
Tres diumenges. París: l’Oreneta, 1946
Llunyania. Santiago de Xile: El Pi de les tres branques, 1952; Barcelona: Ara Llibres, 2012
Arbres. Barcelona: Selecta, 1953;  Barcelona: Edicions 62, 2004; Barcelona: Edicions 62, 2013 (a cura de Jaume Coll)
Absència. Dins Obres Completes I. Poesia. Barcelona: Selecta, 1957; Barcelona: Edicions 62, 1985
El tomb de l’any. Barcelona: Proa, 1966
La primavera en el poblet. Barcelona: Lluís Gili, 1935; Barcelona: Edicions 62, 1979
El cor quiet. Barcelona: Editorial Políglota, 1925; Barcelona: Edicions 62, 1984; Barcelona: Quaderns Crema, 1998
La paraula en el vent. Barcelona: Fidel Giró, 1914; Barcelona: Edicions 62, 1984; Barcelona: UB, 2015 (a cura de Jaume Coll)
Segon llibre de Sonets. Barcelona: Joaquim Horta, 1907; Barcelona: Curial, 1991
Llibres de sonets. A cura de Jaume Aulet. Barcelona: Curial, 1991
Llegendari Barcelona: Quaderns Crema, 1999
Poesia. A cura de Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992
Llibres de poesia. 1904-1924. A cura de Jaume Coll. Barcelona: Edicions 62, 2017

Poesia infantil i juvenil

Museu zoològic. Barcelona: Nauta, 1963; Barcelona: Barcanova, 1998
Bestiari. Barcelona: Nauta, 1964; Barcelona: Barcanova, 1998 (6a ed. 2007)
El cargol. Il·lustracions de Joma. Barcelona: Cruïlla, 2003

Teatre

La llàntia que s’apaga. Barcelona: Estampa de la Renaixença, 1901
Al vapor: joguina en un acte i en prosa: original de Pere Maldar. Barcelona: Lo Teatro Regional, 1901
La Fustots: rondalla popular en un acte. Barcelona: Imp. Henrich y Comp., 1906
Canigó: Jacint Verdaguer; Adaptació a l’escena, en tres actes. Música de Jaume Pahissa. Barcelona: Llibreria Científico-Literària de Josep Agustí, 1910
El giravolt de maig. Sabadell: La Mirada, 1928
El Ben Cofat i l’Altre. Perpinyà: Proa, 1951
Cop de vent. Pròleg de Jordi Sarsanedas. Barcelona: Edicions 62, 1966

Crítica literària o assaig

Universalitat i cultura. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1938
Teoria de l’ham poètic. Barcelona: Edicions 62, 1969

Traduccions de Josep Carner

Literatura anglesa

Francis Bacon
Arnold Bennett
William Barry
Lewis Carroll
Daniel Defoe
Charles Dickens
George Eliot
John Milton
William Shakespeare
William Thackeray
Mark Twain
Nicholas Patrick Stephan Wiseman

Literatura francesa

Tristan Bernard
Jean de La Bruyère
Jean de La Fontaine
Molière
Charles Perrault
Auguste Villiers de L’Isle-Adam

SOBRE JOSEP CARNER I LA SEVA OBRA

La poesia
La narrativa, els contes
El teatre
El periodisme
Josep Carner: epistolaris i cartes
Josep Carner i la traducció

Josep Carner, les revistes i els diaris: La Veu de Catalunya, La Publicitat, Catalunya, Empori, L’Aureneta, D’Ací d’Allà
Josep Carner i les editorials: Editorial Catalana i la Biblioteca Literària
Josep Carner i l’Institut d’Estudis Catalans

Josep Carner i l’exili
Ideologia literària de Josep Carner
Josep Carner: la ironia i l’humor
Josep Carner i les fonts literàries: la Bíblia

Josep Carner i el Noucentisme
Josep Carner i el Modernisme
Josep Carner i el postsimbolisme

Any Josep Carner

Twitter Any Carner

Josep Carner a LletrA

Josep Carner a l’AELC

Josep Carner al Qui és Qui

Josep Carner a VISAT

Josep Carner, de príncep a mite (Exposició a la Biblioteca de Catalunya)

Fons personal de Josep Carner a la Biblioteca de Catalunya

Josep Carner a la Viquipèdia

Josep Carner a l’Enciclopèdia Catalana

Josep Carner a Endrets. Geografia literària dels Països Catalans

Josep Carner al Mapa Literari Català. Espais Escrits

Josep Carner a Música de poetes

Música i exili. Josep Carner (Generalitat de Catalunya) 

Josep Carner a la Poeteca (Fundació Mallorca Literària)

Carneriana (Blog sobre Josep Carner de Jaume Subirana)

Josep Carner a Magisteri Teatre 

Josep Carner: semblança biogràfica (conferència de Josep Vallverdú a l’IEC)

Josep Carner: Viquidites (Viquipèdia)

Josep Carner a CIVTAT.CAT. Ideari d’Art i Cultura

ARTICLES I BLOGS

Joan Josep Isern: “El retorn de Josep Carner a Catalunya: una història trista i poc edificant” (Vilaweb)

Vicent Garcia Devís: “Josep Carner, poeta de l’exili. Una vida a Brussel·les” (Nosaltres La Veu)

Jordi Marrugat: “Josep Carner i la poesia europea del seu temps” (Institut Ramon Llull

Anna Garcia Lozano: “Josep Carner, el príncep dels poetes que vam aprendre a assaborir a l’institut” (TV3)

Pep Antoni Roig: “50 anys sense Josep Carner, el monarca arraconat” (El Nacional)

Jordi Puntí: “Josep Carner, mig segle” (El Periódico)

Josep Carner segons Perucho (Catorze.cat)

Josep Massot: “Josep Carner, el poeta que contava el que veia (La Vanguardia)

Joan Josep Isern: “1970: Oriflama parla del retorn de Josep Carner” (1 i 2) (Blog Totxanes, totxo i maons)

Esteve Plantada: “La «prodigiosa màgia verbal» de Josep Carner” (NacióDigital)

Jordi Larios: “Un exemple de revisió en la poesia de Josep Carner”

Enric Iborra: “«Enyor», un poema de Josep Carner (Blog La serp blanca)

Joan Fuster, “Pròleg” a Les bonhomies de Josep Carner (Marjades, blog d’Enric Bou)

Carner és mdma (Llibreria Documenta, abril 2020)
Ara fa 50 anys de la mort de Josep Carner, Príncep dels Poetes, i des de la Documenta volem celebrar l’efemèride d’aquesta figura cabdal de la poesia catalana. Per fer-ho, hem demanat a 50 joves de tots els indrets de la cultura i dels Països Catalans que en recitin 50 poemes: amb aquesta allau de versos carnerians pretenem compartir allò que ens fa fruir, des dels minúsculs “borrissols i plomissols / que un raig de sol travessa”, fins a l’èxtasi davant l’infinit, quan el poeta ens du amb ell “cap al camí de l’alba fugissera / pel tros d’escala que no mena enlloc”. Aquí hi teniu 50 dosis de Carner, que és mdma.

 

Roda de premsa de presentació de l’Any Josep Carner (11 de febrer, 2020)
L’Any Josep Carner, impulsat pel Departament de Cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes per commemorar el cinquantenari de la mort de l’escriptor Josep Carner, s’ha presentat en una roda premsa en què han participat la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, el director de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), Oriol Ponsatí-Murlà, i el comissari de la commemoració, Jaume Coll.

 

Exposició Josep Carner, de príncep a mite (Biblioteca de Catalunya, 2013)

 

Nabí, de Josep Carner, recitat per Narcís Comadira (10 de febrer, 2009)
Narcís Comadira recita el cant X del poema ‘Nabí’, de Josep Carner (1884-1970) durant l’acte d’homenatge al poeta que es va celebrar ahir a la Biblioteca de Catalunya per celebrar els 125 anys del naixement de Carner.

 

Noms: Josep Carner, el poeta nòmada (TV3, 2004)

 

Josep Carner: deure, passió, diversió (TVE, 1984)

 

L’últim viatge de Josep Carner (Arxiu TVE Catalunya. Giravolt. 29 de març, 1978)
Reportatge de Georgina Cisquella a l’informatiu Giravolt sobre la vida i l’obra de Josep Carner. La seva despulla arribà a Barcelona vuit anys després de la seva mort a l’exili.

 

Josep Carner: Poemes Amb la Veu del Poeta (EP 1963)

 

© TRACES | Juny 2020

Font: ©Amadeu Mariné. Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Josep Carner

com a autor a TRACES

«Qui farà l’estudi documentat, fonamental, del que ha canviat en la lírica catalana a partir de La Paraula en el vent? Dic “canviar”, i potser millor caldria parlar d’un eixamplament i d’un alliberament. Alliberament en una retòrica més llançada, salvada per aquell “bell excés” de què parla Keats, per un profund refús de la mida, per una aèria, innocent distància entre els mots i les realitats que al·ludeixen; i eixamplament d’aquestes realitats humanes en les dimensions de l’ànima, quan, tocat un punt sensible, tot l’univers gira i vibra al seu entorn i res ja no és petit ni gran, real ni irreal, ans tot esdevé poesia, és a dir, bondat i dignitat i bellesa.»

Carles Riba

Carles Riba, Obres completes, III, Crítica. Barcelona : Edicions 62, 1986 (p. 250-251)

«La poesia de Josep Carner produeix, com cap altra, la sensació de gratuïtat. […] Intranscendència? Banalitat? No aneu de pressa. La seva transcendència, que no coneix el transcendentalisme, és aquesta, precisament; aquest saber donar-ho tot amb llum inefable, amb vida inefable. La poesia de Carner és feta sobre la poesia del món, però d’un món que és tot poesia.

Carner és l’espontaneïtat mateixa; a voltes la superespontaneïtat: els mots embolcallen llur propi sentit, se l’enduen. No ens en deixen sinó l’absència: una absència d’uns contorns definits, d’unes dimensions i d’una fuga determinades. Més que no pas la paraula en el vent, la seva poesia és el vent que creen les paraules mateixes en el nostre esperit. Carner és Ariel.»

Josep Palau i Fabre

"Josep Carner", En: Poesia, núm. 8; reproduït amb el títol El primer Josep Carner a Quaderns (1976), p. 145 i Quaderns (1997), ps. 297-298.

Totes les cerques guiades