La plaça del Diamant

Viena, 10 de maig de 1962

“Ninons:
Ahir a la nit em va passar el que ara fa uns quants mesos va passar a en Sales. Em vaig ficar al llit, vaig començar a fullejar la Plaça i, finalment, la vaig començar pel començament i la vaig llegir tota de raig. Fins a la matinada. És un llibre sensacional. El vaig trobar més bo que mai: infinitament ric, inexhaurible, canviant com un tornassol. Es pot llegir indefinidament, començant per qualsevol indret. Un clàssic. Hi ha pàgines i pàgines d’un gruix, d’una elegància, d’un aplom, d’una textura com raríssimes vegades s’ha dat en català. En novel·la catalana, mai. Potser en algun indret del Tirant. I en Bernat Metge, en Muntaner. Del Renaixement ençà, en prosa de creació, no s’ha fet res d’aquesta categoria. El llibre té, a més, tantes facetes que mai no s’acaba de copsar del tot. I en el centre, en el fons, hi ha una mena de buit, com el buit d’una gerra, una mena de buit metafísic, que és el buit de no-res que hi ha darrera de totes les sensacions, passions i sentiments, i que et va sortir per miracle, encara no sé com. Pots estar ben tranquil·la. Em sap greu que Riba vagi morir, perquè era una de les persones que l’haurien pogut apreciar millor. Et felicito.”

Armand Obiols

“Cartes a Mercè Rodoreda”, Sabadell : Fundació La Mirada, 2010, p. 330

Mercè Rodoreda: La plaça del Diamant
(Barcelona : Club Editor, 1962)

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, fou publicada l’any 1962 al Club Editor. La novel·la, a través del monòleg de la seva protagonista, evoca la joventut i maduresa d’una dona de la menestralia del barri de Gràcia de Barcelona, la Natàlia / Colometa, des d’abans de la República fins a una postguerra indeterminada. A través de les experiències i la vida interior de la protagonista en forma de records i evocacions del passat viscut, es tipifica la vida col·lectiva d’una Barcelona republicana, sota les bombes i morta de fam.
Poc després de la seva publicació, el novembre de 1962 i des de les pàgines de Destino, Joan Fuster la ressenyava de la següent manera: “Mercè Rodoreda ha captado con una singular habilidad eso que, en último término, es la ‘vida’ de tantos seres humanos: una sucesión de rutinas y de azares, resginadamente aceptadas, definitivamente ininteligible. Y nos lo da a entender sin que se le escape ni una línea de eso que suele llamarse ‘análisis psicológicos’, sin apostillar la narración con una sola reflexión de pretensiones filosóficas. El lector accede a la honda tristeza que ha sido la ‘vida’ de Natàlia, a través de las meras e insignificantes peripecias que la constituyeron.”

La peripècia de Natàlia, simbolitzada entre d’altres coses per la pèrdua del seu nom pel de Colometa i la posterior recuperació de la identitat, ha esdevingut un mite de la literatura catalana contemporània, no només per la seva popularitat aquí i arreu (ha estat traduïda a una trentena de llengües) sinó perquè, tal i com diu Joan Fuster, es tracta d’una obra d’art: “En cuanto al idioma, y también en cuanto al estilo -naturalidad emotiva-, la ilación de los hechos y las observaciones, la óptica general de la protagonista, Mercè Rodoreda ha conseguido una afinada ecuación entre el propósito y los medios: esto es lo que, en arte, recibe el nombre de perfección. No hará falta indicar que a ello aplicó toda su perícia y toda su inteligencia de escritora. Pocas obras tenemos en la literatura catalana como ésta, que aparenten tanta espontaneidad y a la vez respondan a un trabajo literario tan sutil.”

Font principal: Fuster, Joan: “Una vida de mujer”. En: Destino, núm. 1318 (10 de novembre de 1962, p. 47)

50 anys de La plaça del Diamant (IEC, 24 d’abril de 2012)
L’IEC celebra els 50 anys de La plaça del Diamant llegint alguns fragments de l’obra de Rodoreda (Alícia Casals i David Serrat)

 

La plaça del Diamant (TVE-Catalunya, 21 de maig, 2009)
Adaptació cinematogràfica de Francesc Bellmunt de la novel·la de Mercè Rodoreda de l’any 1962, portada a la televisió el 1983.

La plaza del diamante – La Barcelona de Mercè Rodoreda (RTVE, Rutas literarias 1994)
Un passeig per Barcelona, la ciutat que va veure néixer Mercè Rodoreda i de la qual es va nodrir per escriure la seva obra

 

Ramon Muntaner, La plaça del Diamant (1982)
Lletra i música de la cancó “La plaça del Diamant” de Ramon Muntaner, que va composar la banda sonora de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la.

 

© TRACES | Juny 2012 | Revisió: setembre 2014

La plaça del Diamant

com a matèria a TRACES

Totes les cerques guiades