Joan Perucho
“Perquè Perucho, que és un pur i entusiasta admirador del passat (més il·lustrat que no pas romàntic i, per tant, amb dret a enaltir-lo, distanciar-se’n o fer-hi broma amb dosis equiparables), no es limita a donar-nos una línia única, ordenada per un joc de causes i efectes. S’interessa per tot, en una visió amalgamàtica, barroca, bigarrada, on s’acumulen fets de tota mena (retornant-nos, en certa manera, el regust de les primitives cròniques). I on la dada històrica no és menyspreada sinó tot el contrari: el seu passat apareix poblat de personatges reals (escriptors, editors, bibliòfils, erudits, polítics, etc.), de fets culturals i polítics autèntics. Però, al costat, ens farceix de dades equívoques, fantàstiques o explícitament falses, elements recurrents del seu món imaginatiu l’existència dels quals a ningú s’amaga que és exclusivament literària. Ha dissolt el temps i dissol la història en una reinvenció en la qual, al costat de la dada comprovable, definidora, interessa el ritual que l’envolta i el clima que hi destil·la: l’accessori, l’accidental, és a dir, els esdeveniments científics marginals i els productes literaris, les intrigues privades, els interiors dels habitatges i de les conductes, les qüestions de cuina i de toilette, etc.”
Maria Campillo i Jordi Castellanos, «La Novel·la», dins Història de la literatura catalana, Barcelona, Ariel, vol. 11, 1988, p. 111-112.
Joan Perucho i Gutiérrez
(Barcelona, 1920 – 2003)
Joan Perucho i Gutiérrez és un escriptor català sobretot conegut per les seves novel·les, les quals suposen la incorporació de la literatura de caire fantàstic a la narrativa catalana moderna. Home amb múltiples interessos, aviat esdevingué redactor d’Ariel i també començà a exercir de crític d’art i a escriure amb regularitat en d’altres diaris i revistes com Destino.
Perucho sempre es considerà a si mateix un poeta i no és d’estranyar ja que als vint-i-set anys s’introduí al món de la literatura amb el recull de poemes Sota la sang (1947). En una línia similar, encara seguiren Aurora per vosaltres (1951), El mèdium (1954) i El país de les meravelles (1956). Tots ells i d’altres volums es reuniren a Poesia 1947-1973 (1978). Posteriorment, com a conseqüència del seu interès devers la plàstica de Tàpies i Ponç, la seva obra lírica rebé una clara influència surrealista i evolucionà cap al despullament i l’esquematisme dels versos: Quadern d’Albinyana (1984), Itineraris d’Orient (1986) i Cendres & diamants (1991).
Tot i que ja comptava amb títols novel·lístics destacats com El llibre de cavalleries (1957), a Perucho el reconeixement popular no li arribà fins la dècada dels vuitanta amb la reedició de Les històries naturals (1960). Més endavant, aparegueren Les aventures del cavaller Kosmas (1981); Discursos de l’Aquitània i altres refinades perversitats (1982); Pamela (1983); La guerra de la Cotxinxina (1986); Els emperadors d’Abissínia (1989); Els jardins botànics (1996); La mirada d’Antinea (1998) i Els morts (2000), entre d’altres.
De la mateixa manera que les novel·les, les proses i les narracions de l’autor també desprenen un to fantàstic i extraordinari que les embolcalla des de l’origen: Diana i la mar morta (1952); Roses, diables i somriures (1965), Historietes apòcrifes (1974); Els balnearis (1975); Monstruari fantàstic (1976); Botànica oculta (1980); Museu d’ombres (1981) o Nani i els itineraris de la zoologia fantàstica (2000).
Pel que fa a la seva tasca periodística, el cert és que també fou decidida i continuada i donà lloc a nombrosos reculls d’articles i assajos de temàtica diversa com Les delícies de l’oci (1984); Teoria de Catalunya (1985); Una semàntica visual (1986) i Els fantasmes de la calaixera (1991). Pòstumament es publicà l’antologia bilingüe Fulls de les fronteres. Entre Gandesa i Alcanyís (2004). La seva obra completa començà a veure la llum el 1985 i avui dia comprèn un total de vuit volums entre novel·la, narrativa curta, assaig, poesia i crítica d’art.
Des de 1976 fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i cap al final de la seva vida rebé, entre d’altres distincions, la Creu de Sant Jordi (1991), el Premi Nacional de Literatura (1995), el Rosalía de Castro (1996), la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2001), el Premio Nacional de las Letras (2002) i el Premio Gabriel de la Asociación Española de Fantasía y Ciencia-Ficción (2002).
En definitiva, Joan Perucho és un dels escriptors més originals i fecunds de la cultura catalana de postguerra. La seva varietat d’interessos i la relació tan estreta que tingué amb l’art durant tota la vida, han dotat el conjunt de la seva creació d’una singularitat inconfusible que encara avui no deixa d’enlluernar els lectors.
Novel·la
Llibre de cavalleries. Barcelona: Destino, 1957.
Les històries naturals. Barcelona: Destino, 1960.
Les aventures del cavaller Kosmas. Barcelona: Planeta, 1981.
Pamela. Barcelona: Planeta, 1983.
Un viatge amb espectres. Barcelona: Quaderns Crema, 1984.
La guerra de la Cotxinxina. Barcelona: Edicions 62, 1886.
Els emperadors d’Abissínia. Barcelona: Edicions 62, 1989.
El basilisc. Barcelona: Destino, 1990.
Els fantasmes de la calaixera. Barcelona: Columna, 1991.
El baró de Maldà i les bèsties de l’infern. Barcelona: Columna, 1994.
Els pares del desert. Barcelona: Proa, 1998.
Carmina o la gnosi angèlica. Barcelona: Proa, 2001.
Carmina o la gnosi mística. Barcelona: Proa, 2001.
Narrativa breu
Diana i la mar morta. Barcelona: Atzavara, 1953.
Amb la tècnica de Lovercraft i altres contes. Barcelona: Atzavara, 1956.
Roses, diables i somriures. Barcelona: Destino, 1965.
Aparicions i fantasmes. Barcelona: Tàber, 1968.
Històries apòcrifes. Barcelona: Edicions 62, 1974.
Els balnearis. Barcelona: Destino, 1975.
Monstruari fantàstic. Barcelona: Galba, 1976.
Les delícies i els jardins. Barcelona: Taller Jesús, 1980.
Botànica oculta o El fals Paracels. Barcelona: Destino, 1980.
Museu d’ombres. Barcelona: Edicions 62, 1981.
Petit museu de monstres marins. València: Prometeo, 1981.
Gàbia per a petits animals feliços. Barcelona: Quaderns Crema, 1981.
Incredulitats i devocions. Barcelona: Edicions 62, 1982.
Les delícies de l’oci. Barcelona: Laia, 1984.
Teoria de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1985.
Itineraris d’Orient. Barcelona: Edicions 62, 1985.
Carnet d’un diletant. València: Eliseu Climent, 1985.
Els miralls. Barcelona: La Magrana, 1986.
Algú, a la nit, respira: antologia de contes fantàstics. València: Tres i Quatre, 1989.
Monstres i erudicions. Barcelona: Edicions 62, 1990.
L’arc de Sant Martí. Barcelona: Destino, 1994.
Les presències secretes, història gràfica de l’invisible. Barcelona: Columna, 1995.
Nani i els itineraris de la zoologia fantàstica. Barcelona: Cruïlla, 2000.
Poesia
Sota la sang. Barcelona: Carles Fisas, 1947.
Aurora per vosaltres. Barcelona: Pedreira, 1951.
El mèdium. Barcelona: Pedreira, 1954.
El país de les meravelles. Barcelona: Joaquim Horta, 1956.
Poesia (1947-1973). Barcelona: Edicions 62, 1978.
Quadern d’Albinyana. Barcelona: Quaderns Crema, 1983.
Poesia (1947-1981). Barcelona: Plaza & Janés, 1983.
Itineraris d’Orient. Barcelona: Edicions 62, 1985.
La Medusa. Barcelona: La Magrana, 1987.
Cendres i diamants. Barcelona: Columna, 1989.
Inscripcions, làpides, esteles. Barcelona: Edicions 62, 1993.
Els dies de la Sicília i la Germània. Barcelona: Edicions 62, 1994.
Perucho i Albinyana. Barcelona: Mediterrània, 1995.
Versos d’una tardor. Lleida: Pagès Editors, 1996.
Els jardins botànics. Barcelona: Proa, 1996.
El far: homenatge a Edgar Allan Poe. Alacant: Aguaclara, 1997.
La mirada d’Antinea. Barcelona: Proa, 1998.
Els morts. Barcelona: Columna, 2000.
Les fronteres de l’espai i del temps. Barcelona: Proa, 2001.
Prosa. Memòries, assajos, periodisme
Miró, les essències de la terra.
Barcelona: Polígrafa, 1968.
Discurs de l’Aquitània i altres refinades perversitats. Barcelona:
Quaderns Crema, 1982.
Una semàntica visual.
Barcelona: Plaza & Janés, 1986.
Els laberints de Bizanci: un viatge amb espectres.
Barcelona: Edicions 62, 1989.
Cultura i imatge.
Barcelona: Destino, 1991.
Els jardins de la malenconia: memòries.
Barcelona: Edicions 62, 1992.
Espectacles & secrets. Barcelona:
Edicions 62, 1992.
La gespa contra el cel, notes de viatge.
Barcelona: Destino, 1993.
Els secrets de Circe.
Columna, Barcelona, 1998.
La meva visió del món.
2 volums. Tarragona: El Mèdol, 1998.
La porta de la identitat.
Proa, Barcelona, 1999.
Gastronomia i cultura.
El Mèdol, Tarragona, 1999.
La darrera mirada.
Columna, Barcelona, 2001.
Fulls de les fronteres: entre Gandesa i Alcanyís.
Alcañiz: Centro de Estudios Bajoaragoneses, 2003.
SOBRE JOAN PERUCHO I LA SEVA OBRA
Joan Perucho i els gèneres:
La novel·la
La narrativa
La prosa; el periodisme, l’assaig
La poesia
Joan Perucho i la literatura fantàstica
Els personatges de les seves obres
Les tècniques i el tractament literaris
Alguns motius: els monstres, els vampirs, la màgia…
Joan Perucho: ideologia literària
Entrevistes a Joan Perucho
Joan Perucho a l’Enciclopèdia Catalana
Joan Perucho: Doctor honoris causa (Universitat Rovira i Virgili)
Joan Perucho a Magisteri Teatre
Joan Perucho. Pàgina del Centro Virtual Cervantes
ARTICLES I BLOGS
Carles Geli: “Joan Perucho, el fantástico (El País. Catalunya)
Jordi Nopca: Joan Perucho, mític o al·legòric (Ara Llegim)
Anton Monner: “La Gandesa que va conèixer Joan Perucho” (NacióDigital)
Goretti Martínez : “El rastre de Perucho a Albinyana” (Surtdecasa.cat)
Mercedes Monmany: “Joan Perucho, escritor: Rosas, diablos y animales fabulosos” (La Vanguardia)
Francesc Gisbert: “100 anys de Joan Perucho i 60 de ‘Les històries naturals'” (Nosaltres La Veu)
Martí Rom: “Miró i Joan Perucho” (Podall)
Martí Rom: “Cine Club Associació d’Enginyers 1991: Joan Perucho
J.M. Mir: “Rellegint «Les Històries Naturals» de Joan Perucho (1960), més” (Blog Quina la fem)
Entrevista de Victor-M. Amela a Juan Perucho (Blog Los papeles de Don Cógito)
Baltasar Porcel entrevista a Juan Perucho (Destino, 13 jul. 1968) (Blog Los papeles de Don Cógito)
Sergi Dòria: El «ars magna» de Joan Perucho (Revista de Libros)
Roda de premsa de Presentació de l’Any Joan Perucho (Febrer 2020)
La consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va presentar l’Any Joan Perucho, impulsat pel Departament de Cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes, per commemorar el centenari del naixement de l’escriptor. També hi van participar el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Ponsatí-Murlà, així com el comissari de la commemoració, Julià Guillamon.
L’univers de Joan Perucho, segons Julià Guillamon (Tria33, 26 de maig de 2015)
En aquest reportatge Julià Guillamon explica l’ànima insaciable de cultura de Joan Perucho i, en conèixer-lo, de com es va contagiar de l’esperit divers i d’arravatament de l’escriptor català.
Viure i escriure: Joan Perucho, l’art de tancar els ulls (La Gran Videoteca dels Països Catalans, 2001) (4 vídeos)
Aquest documental presenta la rica personalitat de Joan Perucho i ressegueix la seva trajectòria literària des de la poesia en vers i en prosa fins a la narrativa. La seva passió per la cultura antiga i per l’art modern, pels fantasmes, per la gastronomia, etc., fa de la literatura de Perucho un món d’una imaginació desbordant, insòlit en el panorama de la literatura catalana contemporània. Les declaracions de Pere Gimferrer, Daniel Giralt-Miracle, Leopold Pomés i Carles Pujol, a més de les del propi Perucho, ens acosten a una de les personalitats més singulars de la nostra literatura, que sempre ha pretès més suggerir que no pas explicar.
© TRACES | Octubre 2020
Font: © Ara.cat
«Però què representava el fantàstic? A mi em sembla que representava –i representa encara– la pura i simple reivindicació de la poesia i el meravellós davant la racionalitat excessiva de la vida, que és el que representa en el fons tota la literatura fantàstica. A mi em sembla que l’element fantàstic és allò que fa sortir l’home del que és habitual, quotidià i antifantàstic. La circumstància que acompanya els éssers humans els resulta, a vegades, en tant que lectors, enutjosa pel fet de recordar en tot moment llurs condicions i llurs límits. L’home s’escapa, per mitjà de la lectura, d’aquests límits que l’enfroten a ell mateix. […] Per això, en el fons, tota literatura és escapista. A mi, en particular, em sedueixen les coses fantàstiques per allò que tenen de meravellosa irracionalitat, perquè creen un món que vulnera irònicament l’ordre al qual estem acostumats, regit per normes i lleis misterioses, és a dir, poètiques.»
Totes les cerques guiades
