Bartomeu Rosselló-Pòrcel
(Palma de Mallorca 1913 – el Brull 1938)

Bartomeu Rosselló-Pòrcel neix a Palma el 13 d’agost de 1913. El 1923 ingressa a l’Institut de Palma, on és alumne de Gabriel Alomar. Becat per la Diputació de les Illes Balears, el 1931 marxa a Barcelona per cursar la carrera de Filosofia i Lletres a Barcelona. Llicenciat amb premi extraordinari, el 1935 marxa a Madrid per doctorar-se en l’estil de Gracián i treballar de professor a l’Escola Plurilingüe. Una mostra de la seva voluntat de vehicular la poesia mallorquina als cercles castellans és l’edició que va dur a terme el 1930, Antología de poetas mallorquines, que també prologa i parcialment tradueix. A l’esclat de la guerra es troba a Madrid, mentre prepara les oposicions per càtedra d’institut. Mor d’una tuberculosi el 1938 al sanatori del Brull, Osona. La seva prematura i sobtada mort contribuïren a la seva mitificació com a símbol d’una generació perduda.

En vida li són publicats Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934). La culminació de la seva obra poètica arriba amb el pòstum Imitació del foc (1938), caracteritzat per la seva àmplia diversitat estilística i la presència d’imatgeria ígnia. Sovint s’ha considerat la seva moderna i singular poesia una mostra de ruptura amb la tradicionalista Escola Mallorquina, malgrat que aquesta interpretació ha estat matisada per estudiosos que neguen la radicalitat d’aquesta ruptura. Rosselló-Pòrcel també es dedica a la traducció: del francès tradueix El Prometeu mal encadenat d’André Gide, l’anònim Nicoleta i Aucassí i Història del soldat de Charles-Ferdinand Ramuz; del llatí deixa inacabada la traducció de Verrines de Ciceró. La seva obra crítica consta de Notas a Guillén i En torno a la poesía de Quevedo.

Font principal: Enciclopèdia Catalana, AELC i Història de la literatura catalana, volum X (Barcelona: Ariel, p. 301-309)