Jordi Teixidor
«Jordi Teixidor apareix com un dels elements més actius d’El Camaleó, grup independent que treballa a Barcelona i els seus voltants en iniciar-se els anys 60. Com La Pipironda, que comandaven Àngel Carmona i Florenci Clavé, El Camaleó sent la necessitat de comunicar-se amb el proletariat que habita els barris suburbans, i hi porta uns muntatges que es paren i es desparen en cinc minuts, com la tauleta d’un restaurant econòmic. En adonar-se de la similitud de propòsits, El Camaleó i La Pipironda bescanvien actors i treballen en estreta col·laboració […] Al Camaleó Jordi Teixidor exerceix les funcions d’actor, d’escenògraf, té una part molt important a les discussions teòriques que definiran la trajectòria del grup, i comença d’escriure unes peces breus que resolen la necessitat d’uns textos que no és fàcil de trobar fets. Pugen així a l’escenari uns espectacles senzills i funcionals, com Un fèretre per Artur i L’auca del senyor Llovet, en els quals intervenen uns actors que aviat assoliran un lloc destacat dins la nostra escena independent, com Alfred Lucchetti, i en l’escena i la cançó, Ovidi Montllor. De les diverses activitats que exerceix, Jordi Teixidor dedica cada cop més atenció a la redacció de textos dramàtics. I el 1968, després d’una experiència llargament acumulada, dóna per enllestit el primer text llarg, El retaule del flautista. Presentat al Premi Josep M. de Sagarra d’aquell any, El retaule del flautista obté el premi per unanimitat.»
Jordi Teixidor Martínez
(Barcelona, 1939-2011)
Jordi Teixidor és un dramaturg català conegut, sobretot, per ser l’autor d’El retaule del flautista. Membre de l’anomenada «generació Sagarra» i vinculat a l’alternativa del teatre independent dels anys setanta, el 1963 funda, conjuntament amb Ramon Teixidor i Alfred Luchetti, entre d’altres, el grup El Camaleó, amb què recorre les barriades obreres barcelonines.
Al principi, escriu obres breus ‒en castellà o català‒ per tal de connectar amb el públic i elaborar un repertori que s’allunyi dels tòpics comercials que dominen les cartelleres del moment. Dins d’El Camaleó fa tots els papers de l’auca ‒actua, es dedica a l’escenografia i fins i tot dirigeix algunes obres‒, i és en aquest context quan escriu L’auca del senyor Llovet o Un féretro para Arturo (1965). També tradueix peces de Brecht, que esdevé una de les seves principals influències, i col·labora amb La Pipironda d’Àngel Carmona. Pels volts de 1966, s’adona que se sent més còmode, tant per fluïdesa com per qüestions ideològiques, escrivint en català. I fa el canvi.
El 1968 guanya el premi Josep M. de Sagarra amb El retaule del flautista (1970), un dels èxits més esclatants del teatre català de postguerra: se’n fan més de 1000 representacions seguides. A partir d’aquí, lluny d’encallar-se en la fórmula que li dona la fama, concentra els esforços en la dramatúrgia; en la cerca de noves fórmules d’expressió. En aquesta constant evolució escriu Mecanoxou (1972), La jungla sentimental (1975), Dispara, Flanaghan! (1976), Rebombori 2 (1977), El drama de les Camèlies o el mal que fa el teatre (1980).
Malgrat que és guardonat amb el premi Ciutat de Granollers de 1975 i 1981; l’Ignasi Iglésias de1985, 1988 i 1992; el Ciutat de València de 1987, i el de la Crítica Serra d’Or de 1991, pel camí deixa moltes obres inèdites. Les circumstàncies que l’envolten ‒el baix interès del teatre de text enfront d’altres propostes més espectaculars, o bé la regressió del teatre concebut per incidir políticament‒ no conviden publicar i encara menys a dur les peces dalt d’un escenari. La marginació de gairebé tota una generació d’autors es fa ben palesa, i Teixidor n’és un exponent clar; des de l’estrena de Rebombori 2 (1977) passen vuit anys abans no torna al teatre amb un original, en aquest cas, David, rei (1986). Tot i que intenta fer evolucionar el seu teatre cap a poètiques més líriques i fragmentàries, la mala rebuda de Residuals (1989) li barrarà gairebé definitivament el pas a l’escena.
Entre finals dels setanta i bona part dels vuitanta és professor a l’Institut del Teatre, compon lletres per a cantautors, treballa als dramàtics de TVE i continua adaptant obres d’autors com Vallmitjana, Espriu, Goldoni o Wilde, moltes vegades per a La Sínia, la companyia ambulant del seu germà Ramon. També es dedica a la narrativa, sovint de gènere negre, a l’assaig i a la traducció.
La seva última gran obra, Führer (2001), és una mostra del seu projecte final: la viabilitat d’una tragèdia contemporània en català. Els darrers anys participa en volums col·lectius de teatre, escriu alguna peça de circumstàncies i esbossa un projecte de telefilm per a TVC que no tira endavant. Mor als setanta-un anys, el 2011, amb una trentena de dramàtics inèdits, a més de set peces teatrals sense estrenar.
Aïda Ayats
Fonts: Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes, Enciclopèdia Catalana i AELC
Teatre original publicat
Un féretro para Arturo, dins Yorick, 34, Traducció de Miguel Alcaraz, 1969.
El retaule del flautista. Barcelona: Edicions 62, 1970. Premi Josep M. de Sagarra 1968.
La jungla sentimental. Barcelona: Edicions. 62, 1975.
Dispara, Flanaghan! Barcelona: Edicions 62, 1976. Premi Ciutat de Granollers 1975.
Rebombori 2. Barcelona: Edicions 62, 1978.
El drama de les Camèlies o el mal que fa el teatre. Barcelona : Edicions 62, 1980. Premi Ciutat de Granollers 1980.
David, rei . Barcelona: Llibres del Mall: Institut del Teatre, 1986. Premi Ignasi Iglésias 1985.
La ceba. València: Ajuntament de València , 1987. Premi Ciutat de València Eduard Escalante 1987.
Residuals. Barcelona: Institut del Teatre, 1989. Premi Ignasi Iglésias 1988.
El pati. Barcelona: Edicions 62, 1992.
Magnus. Barcelona: Institut del Teatre, 1994. Premi Ignasi Iglésias 1992.
El bisbe de la Seu, dins DDAA : Brufera d’estiu. Lleida: Pagès Editors, 1998, ps. 73-77.
Führer. Barcelona: Proa, 2001.
La quimera [versió castellana de l’autor], dins MORALES, Antonio (ed.): Antología de teatro para gente con prisas. Granada: Dauro, 2001.
Conyo!, dins DDAA : Monòlegs: Vint monòlegs d’autors catalans contemporanis En: Teatre-Entreacte», núm. 47, 2003, ps. 109-111.
Tres textos de Jordi Teixidor : La jungla sentimental : El drama de les Camèlies o el mal que fa el teatre : El pati [recurs electrònic] Barcelona: Institut del Teatre, 2019 («Repertori Teatral Català», núm. [8]).
Narrativa
Marro. Barcelona: La Magrana, 1988.
A.B. Magnus. Barcelona: La Magrana, 1995.
Cromos. Històries de Barcelona. Barcelona: La Magrana, 2000.
Assaig
El drama, espectacle i transgressió. Barcelona: Institut del Teatre, 1989. Premi d’investigació teatral Xavier Fàbregas 1988.
L’estructura del drama clàssic. Castellterçol: La Busca, 2002.
Manual de la rima. Castellterçol: La Busca, 2005.
SOBRE JORDI TEIXIDOR I LA SEVA OBRA
Estudis sobre el teatre de Jordi Teixidor
Crítiques de teatre de les obres de Jordi Teixidor
Jordi Teixidor i el teatre independent
Jordi Teixidor i el teatre social i polític
Jordi Teixidor i Bertolt Brecht
Jordi Teixidor i la companyia El Camaleó
Jordi Teixidor i les generacions (“generació Sagarra”, anys 70)
Jordi Teixidor a l’Institut del Teatre
Jordi Teixidor a TeatreMusical.cat
Jordi Teixidor a l’Arxiu de la Paraula (Ateneu Barcelonès)
Jordi Teixidor a la Viquipèdia
Jordi Teixidor a l’Enciclopèdia Catalana
Jordi Teixidor a la Sala Beckett
Simposi Jordi Teixidor i el teatre contemporani
ARTICLES I BLOGS
El retaule del flautista (Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes. Institut del Teatre)
Efemèrides. El retaule del flautista (Centro de Documentación de las Artes Escénicas y de la Música)
El retaule del flautista (TV3, Pel·lícules a la carta, Gener 2013)
Adaptació televisiva en clau de musical del text de Jordi Teixidor. Coproduïda per TV3 i Fausto Producciones, i dirigida per Ricard Reguant. Està interpretada per Joan Pera, Carles Canut, Joan Carles Bestard, Víctor Guerrero, Lluís Casanova i Miquel Fulana en els principals papers. La direcció de l’apartat musical ha anat a càrrec de Pep Sala. La part coreogràfica ha anat a càrrec de Maite Marcos.
El retaule del flautista (La Finestra indiscreta, Catalunya Ràdio, Gener 2013)
Entrevista amb els actors Carles Canut i Joan Pera, i el director, Ricard Reguant, amb motiu de la nova versió filmada d’aquesta farsa que parteix del conte clàssic del Flautista d’Hamelín i que denuncia la situació política del tardo-franquisme.
Com es va fer… “El retaule del flautista” (TV3, juliol 2012)
Reportatge que inclou entrevistes amb l’equip tècnic i artístic de la producció televisiva “El retaule del flautista”
El Teatre segons Jordi Teixidor (Arxiu de la Paraula. Ateneu Barcelonès, 2005)
Jordi Teixidor, dramaturg català explica el procés de creació de les seves obres “El retaule del flautista” i “L’estructura del drama clàssic”.
La generació Sagarra (Arxiu de la Paraula. Ateneu Barcelonès, 2001)
Primera conferència del Cicle 40 aniversari del teatre independent, centrada en la generació de dramaturgs relacionada amb el teatre indepent a Catalunya, anys 1960 i 1970.
Parlem de teatre: el Retaule del Flautista (Arxiu de la Paraula. Ateneu Barcelonès, 1996)
Conferència sobre l’obra de teatre “El retaule del flautista” de Jordi Teixidor, que va rebre el premi Josep Maria de Sagarra el 1968. Presentada al Teatre Capsa de Barcelona. En parlen el propi autor, el director i alguns actors que la van representar.
El retaule del flautista (Arxiu TVE Catalunya. Lletres Catalanes. Octubre 1977)
Realitzada per Antoni Chic i interpretada per Carme Molina, Ramon Teixidor, Montserrat Garcia Sagués, Mercè Managuerra, Pau Garsaball, Antoni Moreno, Enric Majó, Margarida Minguillon, Josep Maria Domènech i Joan Vallès.
Grabación de la obra ‘El retablo del flautista’ por Tábano (Centro de Documentación Teatral. 1971)
Grabación en directo de la obra ‘El retablo del flautista’ por Tábano que formará parte de la serie Documentos de la web “El Teatro Independiente en España”
© TRACES | Març 2021
«Escric per a un públic majoritari. Crec que el problema urgent del teatre és tenir un públic, sí. Tant en Melendres com jo entenem el fet teatral en totalitat, és a dir: allò que es representa amb un públic, que no és solament un text literari que després es posa en peu. Això no nega que el diàleg tradicional de l’obra comporti molt més que un pur intercanvi de rèpliques. A mi em sembla que la feina del dramaturg consisteix a elaborar el guió de l’espectacle, un guió semblant al del cinema: la simple lectura de diàlegs no dóna massa idea del que és el film; és a dir, el text no seria entenedor sense la plàstica. I no vull dir, ni molt menys, que el teatre s’hagi d’acostar al cinema.»
Totes les cerques guiades
