Maria Antònia Salvà (Palma, 1869 – Llucmajor, 1958)

Formada en l’ambient culte de la Renaixença mallorquina i sota el mestratge de Costa i Llobera, es donà a conèixer com a poeta a finals del segle XIX. Destacà amb composicions de temàtica rural, punt de contacte amb l’Escola Mallorquina, i evolucionà cap a l’essencialització dels elements naturals com a expressió de la interioritat. Es relacionà amb diversos escriptors de les Illes i del Principat, entre els quals destaca la figura de Josep Carner, amb qui mantingué una bona amistat. Entre els seus reculls cal remarcar Poesies (1910), Espigues en flor (1926) El retorn (1934) i Lluneta de pagès (1952). També conreà la traducció, amb Mireia (1917) de Mistral i Els promesos (1923-24) de Manzoni, i la prosa, amb Viatge a Orient (1907) i Entre el record i l’enyorança (1955). Fou una dona de gran vitalitat, col·laborà en múltiples publicacions i esdeveniments culturals, i avui dia és considerada la pionera de la poesia catalana moderna escrita per dones.