Dolors Monserdà
(Barcelona 1845-1919)

Dolors Monserdà i Vidal és una escriptora catalana que incideix de manera notable en el devessall de canvis, tant individuals com col·lectius, que pateix la societat catalana del segle XIX i principis del XX. En tot moment, el focus de la seva activitat pública i literària ‒la qual sempre se sosté, això sí, en ideals conservadors‒ recau en la problemàtica social contemporània i, en especial, en la condició de la dona. De fet, Monserdà esdevé una pionera del feminisme al nostre país i, partint d’una doctrina moral que es fonamenta en un realisme de base religiosa, comença a publicar articles a revistes com ara «Models i Labors», «La Mujer que vive de su Trabajo» i «Feminal» com també reculls diversos com El feminisme a Catalunya (1907), Estudi Feminista (1909) i Tasques socials (1916).

L’autora, que acostuma a signar els seus escrits com a Dolors Monserdà de Macià, publica el primer poema, dedicat a Josep Anselm Clavé, el 1862 i de seguida desenvolupa una intensa activitat periodística i literària que aviat s’amplia amb d’altres poemes, incursions puntuals en la narrativa breu ‒algunes d’elles aplegades a Del món (1908)‒ i algunes peces de teatre. A partir de la dècada dels setanta, comença a escriure la major part de les seves obres en català i publica poesies ‒tostemps emmarcades dins les convencions floralesques‒ a «La Renaixença» i «Lo Gai Saber». En efecte, moltes d’elles són premiades i Monserdà esdevé, el 1909, la primera dona que presideix els Jocs Florals de Barcelona. Més endavant, moltes d’aquestes composicions veuen la llum a través dels reculls Poesies catalanes (1888) i Poesies (1911).

Amb tot, la novel·la és, sens dubte, el gènere més característic de Monserdà. La seva escriptura parteix de la voluntat de dreçar un panorama de la societat catalana coetània i de difondre els mateixos valors que emanen dels seus articles. Tal com s’ha dit, la prosa de Monserdà és ben sensible als estímuls d’Oller, escriptor al qual, en més d’una ocasió, reconeix com a mestre i, sobretot, es basteix a partir d’una barreja de costumisme, realisme i romanticisme que mostra l’enfrontament entre les diverses opcions estètiques de l’època. Les seves novel·les, La Montserrat (1893), La família Asparó (1900), La Fabricanta (1904), La Quitèria (1906), Maria Glòria (1917) i Buscant una ànima (1920) ‒aquesta última publicada pòstumament‒ ofereixen una visió de la burgesia barcelonina que contemplada des d’una òptica actual esdevé crítica.

Dolors Monserdà tingué una participació molt activa en la vida cultural catalana de les darreres dècades del segle XIX i les primeres del segle XX. Fou autora d’una obra literària prolífica i variada en diversos gèneres: poesia, narrativa, teatre, assaig i periodisme. Va començar escrivint poemes i va ser repetidament premiada en els Jocs Florals. Fou una de les primeres dones periodistes del nostre país, i col·laborà i dirigí també diaris i revistes. La seva obra novel·lística, dins del realisme i amb escenaris i problemàtiques del seu temps, és extensa i és una de les primeres teòriques del feminisme a Catalunya. Dolors Monserdà, des de la seva condició de dona de la burgesia catalana, conservadora i catòlica, escrivia sobre les dones i per a les dones, amb uns missatges i uns models concrets, conscient que els seus textos eren un vehicle de transmissió ideològica. El seu feminisme, dins d’aquestes coordenades de “Llar, Art, Pàtria i Déu”, incidia en l’educació de les dones i la seva capacitat intel·lectual, però no es qüestionava l’ordre social existent.

Fonts principals: AELC, Enciclopèdia Catalana i Diccionari de la literatura catalana (Enciclopèdia Catalana, 2008, p. 655-656)